Ara que els tallers d’escriptura nascuts arreu semblen dirigir el rumb de la narrativa potser convindria fixar-se en el cas de Paradiso (1966) i veure com el seu autor, José Lezama Lima (l’Havana, 1910-1976), a la manera d’una força primitiva indominable —o amb un aire d’altiva majestat, entre el luxe i el solaç—, fa expressament tot el que es demana que no facin els alumnes d’un taller d’escriptura: es despreocupa dels procediments narratius, deixa en suspens els fils que vol i se li acaben embolicant, canvia bruscament de punt de vista, divideix les anècdotes dels capítols arbitràriament, com si de sobte es desinteressés d’un assumpte determinat i seguís amb el que li vingués més de gust aleshores, és difícil endevinar si hi ha alguna estratègia que dirigeixi les digressions, i el temps intern del relat va endavant i enrere sense cap coherència, com si es fustigués l’aparició de qualsevol vestigi de versemblança cronològica i el passat, el present i el futur fossin simultanis. Els obstacles que en dificulten la lectura provenen de les violacions i les transgressions que realitza Lezama Lima amb la voluntat d’assolir una altra dimensió —a Paradiso, com en els somnis, el temps i l’espai no existeixen—, i qui busqui en la novel·la un compendi de fets transparents en sortirà decebut.

També en sortirà irritat qui cregui que la frase perfecta és la que s’entén sense esforç: a Paradiso deuen ser poques les frases de comprensió immediata, i la immensa majoria s’allarguen tant que semblen errabundes; els laberints sintàctics desdenyen la presència de cap mètode; l’abús natural de l’adjectiu i l’adverbi desconcerta; l’essencial es confon amb l’accessori —i al revés—; hi ha motius per avorrir el culturalisme —una adolescent, per citar una cançó de moda, es refereix als mites nòrdics, als profetes de Babilònia i a Homer—; les metàfores han embogit; i les comparacions constants que hi figuren, en comptes d’aclarir el desconegut a través del conegut, l’allunyen encara més, l’esvaeixen: “Cuando José Eugenio fue a ocupar su sitio en el primer patio cuadrado de la escuela, sentía como si por su región cerebelosa pasase un cometa gobernado por el vozarrón de un enano borgoñón, con corbata arrugada por los apisonados compartimientos que en el escaparate ciñen la ropa con la humilde toquilla de las hojas alcanforadas del otoño”.

En altres ocasions, moltíssimes també, passa el contrari: un flautista una mica pedant, Martincillo —els amics l’anomenen “la margarita tibetana”—, “era tan prerrafaelista y femenil que hasta sus citas parecían que tenían las uñas pintadas”, i tothom el maltracta perquè sí, que és el mateix que podria passar amb els alumnes més obedients dels tallers d’escriptura quan publiquen els seus libres si no fos que els lectors, en el fons, són ben educats.

Source link



Source link

Por admin

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *