Hi havia molta gent a la plaça de Catalunya que corria i xisclava i queia sobre els cavalls morts, sobre les pedres encimbellades. No hi havia cap escala oberta i la gent s’arrambava a les parets inútilment. Jo preferia seguir caminant perquè les bales feien un soroll sec i deixaven la marca a la pedra. Jo sentia xiular les bales, però no pensava que em podien matar”. És la veu de la novel·lista i dramaturga Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) descrivint “els anys de la por” de la Guerra Civil espanyola a través de la protagonista de Feliçment, jo sóc una dona.

Com Capmany, moltes altres autores abans i després que ella han anat dibuixant amb la ploma una geografia barcelonina feta de relats i experiències viscudes en femení. El traçat fa més complexa una Barcelona literària que tot sovint ha estat explicada a partir dels enclavaments icònics de Juan Marsé, Eduardo Mendoza o Manuel Vázquez Montalbán, les tres M que han dominat el relat en clau masculina d’aquesta urbs, encara molt deutora amb el llegat de les seves escriptores.

Però quina mena d’històries ens expliquen aquestes veus i quins espais recorren les seves protagonistes? És el que vol escatir el llibre Flors i violes. La Barcelona literària en clau femenina, de Maria Àngels Cabré (Ajuntament de Barcelona), que recopila la Barcelona vista per les seves escriptores, però sense deixar de banda les protagonistes de ficció (també les que sorgeixen de la ploma dels autors) i algunes dones de carn i ossos que han inspirat més d’un llibre.

L’estudi aplega protagonistes de ficció i dones reals que han inspirat llibres

En total, més de seixanta referents que, tal com assenyala Cabré a Quadern, volen “il·luminar aquesta meitat fins ara mig oculta, traçar una genealogia d’autores i oferir un retrat molt més fidedigne del que ha estat i és la nostra literatura”.

Subjacent hi ha també la imprescindible tasca de relligar-les entre si i fugir de la idea que cada escriptora és un cas únic, una mena d’excepció en la seva època, per evidenciar que formen una xarxa no només de novel·listes, sinó també de cronistes, periodistes i editores, tan coneixedores de la ciutat que els ha tocat viure com els seus coetanis.

A partir dels seus relats es pot dibuixar, doncs, un altre recorregut per Barcelona que, com passa amb qualsevol ciutat, sempre s’està fent i no està mai acabada, “com inacabades són totes les geografies literàries que han estat fetes de memòria i oblit”, observa Montserrat Roig en una cita recollida a Flors i violes.

Una Rambla atapeïda

“Es delia per la xocolata del Núria. […]Hi sucaria un melindro darrere l’altre, tot veient la gent que passejava pel davant”. L’observadora és una de les Mundetes, la saga de tres generacions de dones creada per Montserrat Roig (1946-[…]19[/…]91) a la novel·la Ramona, adéu. L’escena és de principis del XX i el local és dels pocs que ha resistit el pas del temps i dels turistes a la Rambla.

Força metres més avall també roman dempeus, tot i haver estat a punt de desaparèixer en diverses ocasions, el Teatre del Liceu. Precisament un d’aquests episodis, l’esclat de la bomba anarquista del 1893, enxamparà Mundeta Jover asseguda en una de les butaques, tot i que aconseguirà sobreviure a l’atac. Un desenllaç contrari tindrà la protagonista d’una altra saga literària, Mariona Rebull (La saga de los Rius, d’Ignacio Agustí), que aquella mateixa nit morirà víctima de la bomba als braços del seu amant.

Teresa Pàmies va tornar de l’exili el 1971 buscant la seva Barcelona, on llavors Tuset Street era el nucli vital d’una Gauche Divine que retrataven Rosa Regàs i Anna Maria Moix.

Però situar-se a la Rambla també vol dir recórrer els espais quotidians de la combativa i polifacètica Capmany, que de ben petita vivia a la cistelleria que la família tenia en aquest passeig, i molts anys més tard hi tornaria per dirigir des del Palau de la Virreina la regidoria de Cultura. “La Rambla coneixia la frontera dels carrers adjacents i indecents, les corredisses de les manifestacions, la rua de Carnaval, la processó del Corpus, el mercat de les flors de matinada”, recorda l’autora a Mala memòria.

A la Barcelona de la jove Capmany, que és la dels anys de la Segona República, la veu de les dones irromp amb força a l’espai públic, on conviu tota una generació d’autores i periodistes, que viuen del seu ofici i formen part de la vida cultural del moment, com ara una de les pioneres del reporterisme femení com Irene Polo, la prolífica Rosa Maria Arquimbau, la cosmopolita Aurora Bertrana o la popular Llucieta Canyà, que veuran totalment estroncades les trajectòries arran de la Guerra Civil.

A la frontera entre Ciutat Vella i l’Eixample, l’edifici de la Universitat de Barcelona actuarà en els anys successius com un nus de confluència entre autores, un espai (bar inclòs) en què moltes dones van començar a imaginar un rol diferent per a elles mateixes que havia estat negat a tantes dones abans. És aquí on tant Carmen Laforet (1921-2004) com Roig comencen a escriure les seves respectives novel·les, amb algunes dècades de diferència, mentre que la novel·lista i també poeta Anna Maria Moix (1947-2014) convertirà la facultat en teló de fons a Walter, ¿por qué te fuiste? per fer-se ressò d’assemblees universitàries i càrregues policials durant el franquisme: “Los cascos deslumbraban bajo el sol que blanqueaba los uniformes grises, las copas de los árboles alrededor del pequeño estanque donde arrojaron a un policía. El casco quedó flotando, entre los nenúfares, y la porra se hundió, però subió a la superfície. Los pececillos rojos”. Aquestes veus encara es faran sentir amb més força el 1976, al Paranimf de la Universitat, quan s’hi celebrin les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, amb la presència de 4.000 participants, entre les quals hi havia Roig, Capmany i la poeta Maria-Mercè Marçal.

L’Eixample, grisor i esplendor

La novel·la que la precoç Laforet escriu des de la UB és la història de l’Andrea, la jove protagonista de Nada (primer premi Nadal), que vivia una experiència molt semblant a la de la mateixa autora. La ciutat, des dels seus ulls, és una Barcelona grisa, en plena postguerra, una atmosfera que es trasllada a l’estat d’ànim del seu personatge: “Los días sin importancia que habían transcurrido desde mi llegada me pesaban encima, cuando arrastraba los pies al volver de la Universidad. Me pesaban como una cuadrada piedra gris en el cerebro”.

De fet, el pis on s’està, al carrer Aribau, poc té a veure amb l’Eixample símbol d’esplendor de les primeres dècades del segle XX, un destí molt cobejat en l’ascensor social. Però la Barcelona de Laforet no és gaire diferent de la que es troba també als anys quaranta Lidia Falcón (1935), en el que descriu com una finca decadent que reflecteix la pobresa d’aquells anys i que recordarà a Los hijos de los vencidos. Més endavant, a finals dels setanta, l’autora trobarà l’empenta per engegar la revista Vindicación Feminista, que servirà per recollir el pensament de moltes autores sobre la condició i les reivindicacions de les dones i on signaran assíduament Moix, Roig o Maruja Torres, entre moltes altres.

Però l’Eixample, que al llarg del temps ha acollit un bon nombre d’autores, és també segona residència de Víctor Català (1869-1966), que tot i ser originària de l’Escala fa una incursió a la capital a Un film (3.000 metres). Català confessa que, més que una novel·la, “he fet una pel·lícula”, i hi retrata una Barcelona trepidant: “Davallaren pel de Muntaner, en aquella hora ratllat vertiginosament per la turbulència de cotxes i automòbils, dintre dels quals el foraster veia passar com llampecs ara una boca, ara un capell, ara un perfil sencer: fragments de visions furtives”.

Furtives eren també les trobades que no gaire lluny d’allà, en un banc de la plaça Letamendi, tenien lloc entre Teresa Pàmies (1919-2012) i el seu marit, que vivia en la clandestinitat arran de la seva militància política. Unes trobades que l’autora relata a Amor clandestí, on narra la seva pròpia història sota l’aparença de novel·la. Pàmies, que s’havia exiliat després de la guerra, torna a la ciutat el 1971, poc després de la publicació del seu Testament a Praga (premi Josep Pla), i reconeix que s’ha de comprar una guia de Barcelona perquè la ciutat ja és una altra.

En aquesta guia metropolitana segurament apareixeria llavors el que es va arribar a conèixer com a Tuset Street (emulant el Carnaby Street de Londres), un dels punts de reunió de la Gauche Divine als seixanta, però per copsar-ne millor l’esperit el que cal és llegir-ne les cròniques de Moix (24 horas con la Gauche Divine) o de Rosa Regàs (1933). El món literari es reunia llavors en locals com la Cova del Drac, avui desapareguda, però també en un que encara sobreviu, el Flash Flash, amb l’emblemàtica imatge de Karin Leiz amb càmera fotogràfica.

Tuset Street era el nucli vital d’una Gauche Divine que retrataven Rosa Regàs i Anna Maria Moix.
Tuset Street era el nucli vital d’una Gauche Divine que retrataven Rosa Regàs i Anna Maria Moix.

Gràcia, territori Rodoreda

A tocar del carrer Tuset s’estén el barri de Gràcia, que es pot dir que és el territori per excel·lència de Mercè Rodoreda (1908-1983), una geografia prou visible per rivalitzar en popularitat amb la d’alguns autors. A la plaça del Diamant mateix, que dona nom a la seva novel·la més cèlebre, es pot trobar l’estàtua del personatge de la Natàlia —la Colometa—, que fa el gest de voler-se escapar. De fet, la Colometa viu envoltada del parrupeig dels coloms en l’espai claustrofòbic de casa seva, un espai domèstic que per a moltes dones és viscut com una gàbia, mentre que sortir al carrer suposa tot un alliberament: la protagonista de Rodoreda passeja per uns quants espais, com ara Gran de Gràcia i el mercat de la Llibertat.

Segons Cabré, en contrast amb els personatges femenins que plantegen els autors, “són Dolors Monserdà, Capmany, Roig i altres les que, amb els seus personatges, conviden a l’emancipació de les dones. Mentre que la Mariona Rebull d’Agustí mor per culpa de la bomba del Liceu i la Teresa de Marsé segueix sent una nena pija, la Colometa resisteix dempeus”.

Gràcia, territori per excel·lència de Mercè Rodoreda, geografia que, com la plaça del Diamant, rivalitza en popularitat amb la dels autors.
Gràcia, territori per excel·lència de Mercè Rodoreda, geografia que, com la plaça del Diamant, rivalitza en popularitat amb la dels autors.

Però la Barcelona de Rodoreda és també la de les torres amb jardí que hi havia al que llavors pràcticament era un poble, Sant Gervasi de Cassoles, el lloc on va néixer. Ara queden ben pocs carrers com els de llavors, potser el que més s’assembla a la Barcelona que va viure en la infantesa és el passatge de Sant Felip (com suggereix Maria Nunes en la seva sèrie Rutes literàries de Barcelona). L’exuberància vegetal present en la seva obra és segurament el que ha portat a batejar uns jardins en honor seu, entre el turó del Putxet i l’avinguda de Vallcarca, tot i que l’espai verd més fidel a l’autora no deixa de ser el que hi ha al pati de l’Institut d’Estudis Catalans, a tocar de la Rambla, fet a partir de les seves plantes preferides, moltes de les quals es troben a les seves novel·les.

El barri veí, concretament la carretera de Sarrià, que als seixanta es va arribar a conèixer com “el Barri Xino perfumat” pels bars amb prostitutes que hi van proliferar, és un dels punts en què es fixa Arquimbau (1909-1992) en el seu recull de textos Prostitució, que en el seu moment (1971) no va superar la censura.

A banda del text d’Arquimbau, l’ofici de la prostitució ha estat prolíficament narrat en la literatura, però mentre que en el cas dels autors les prostitutes acostumen a ser víctimes i objecte de desig, en el de les autores l’ofici apareix en ocasions com a via d’emancipació per sortir de la precarietat. És el cas de Carola Milà, a Feliçment, jo sóc una dona, batejada així per Capmany en homenatge a la Mila de Solitud. La protagonista de Capmany neix al barri de Santa Caterina, “on la gent no cap a les cases i surt a crits per les finestres i balcons”, però amb el temps ascendirà socialment canviant-se el nom i acabarà escrivint les seves memòries com una dona amb diners i llibertat.

Ascendir en la quadrícula

També escala socialment la protagonista de La fabricanta, de Monserdà (1845-1919), que es pot considerar una de les primeres novel·listes de la literatura catalana. Tot i ser de classe benestant, l’autora es mostra preocupada per la situació de les “xinxes”, tal com es coneixien les obreres del tèxtil, i funda el Patronat d’Obreres de l’Agulla. En la seva novel·la, Antonieta Coromina progressa socialment en el que és una reivindicació del paper de les dones en el procés d’industrialització i una invitació a agafar les regnes del negoci i escapar-se del rol que els és destinat.

L’edifici de la Universitat de Barcelona és nus de confluència d’autores: Roig, Laforet, Moix…

L’evolució de la protagonista també es reflecteix al mapa: abandona Ciutat Vella i es trasllada a l’Eixample, llavors residència de la burgesia en expansió. Al seu torn, la fàbrica surt del nucli antic per instal·lar-se a Sant Martí de Provençals. És aquí, en aquest barri de la perifèria, on Maria Barbal (1949) situa la història d’una parella de treballadors que immigren a Barcelona procedents d’Andalusia, al llibre Carrer Bolívia. Com Barbal, que és barcelonina d’adopció, els protagonistes hauran de trobar el seu lloc a la ciutat que els acull.

Des d’una àrea també allunyada del centre, “a la punta del dit del peu”, a tocar de la Meridiana, Llucia Ramis (1977) hi veu una Barcelona que, volent “posar-se guapa”, ha quedat esbudellada. Ho relata a Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, en què ja despunta la precarietat i cert desencís amb la ciutat del segle XXI: “Cada cop més enorme, com un ésser ple de bonys que creixen anàrquicament, e[…]ls cirurgians de l’especulació l’obren i li endollen tubs perquè respiri, l’alimenten amb líquids i li fan proves, experimenten. Han amputat, han pintat, amuntegat, reconvertit”.

Com si fos un dels seus personatges de 'Ramona, adéu', Montserrat Roig (amb Isabel-Clara Simó, a baix) es deleix pels aparadors de la ciutat.
Com si fos un dels seus personatges de ‘Ramona, adéu’, Montserrat Roig (amb Isabel-Clara Simó, a baix) es deleix pels aparadors de la ciutat.

Tot i així no és una Barcelona tan descarnada ni neoliberal com la que relatarà molt críticament uns anys després Cristina Morales (1985) a Lectura fácil (premi Herralde de novel·la), on donarà veu a quatre dones amb discapacitat que comparteixen pis tutelat a la Barceloneta.

Precisament un dels trets que assenyala Cabré respecte a aquesta darrera fornada d’escriptores, en què també cita Marina Espasa i Ada Castells, entre d’altres, és l’ampliació de l’espectre tipològic de personatges. La proliferació de veus femenines fins a arribar a una certa paritat i una major visibilitat, també reflectida en els premis literaris (sense oblidar tampoc el creixent nombre d’editores), fa possible que les trames i les reivindicacions es diversifiquin i que les autores s’alliberin de certes cotilles.

De fet, la incursió més recent d’una autora en la geografia barcelonina té justament títol i protagonista masculí. A El senyor Palomar a Barcelona, Tina Vallès (1976) ressitua el personatge creat per Italo Calvino i el porta a observar meticulosament la ciutat, on toparà amb un desnonament, les protestes per la sentència del Procés o l’esclat de la pandèmia de covid: “Des que és a Barcelona que els canvis l’han perseguit i l’han obligat a anar adaptant la mirada constantment”. Com ho escriuran, també, les dones.

‘L’interior d’illa’ i dones […]més proactives i menys submises

Mariona Rebull serà castigada al Liceu.
Mariona Rebull serà castigada al Liceu.

Ariadna Pous

En aquesta Barcelona literària tenen una presència destacada els espais interiors, que tot i no aparèixer explícitament al mapa, fan també part de la ciutat. Segons Maria Àngels Cabré, tant pot ser l’espai de treball, com ara el taller tèxtil, com sobretot els escenaris on es desenvolupa la vida domèstica i íntima, també finestres i balcons. Aquests espais tenen un paper ambivalent, són refugi i lloc segur i en moltes ocasions també gàbia per a les aspiracions de les dones i espai de conflicte.

Sobre els conflictes interiors dels personatges, l’autora de Flors i violes assenyala que, en trets generals, les figures femenines dibuixades per les dones són “més proactives i menys submises” que les dels seus homòlegs —en què acostumen a tenir també rols més secundaris— i, tot i passar per un bon nombre de vicissituds, sovint “en surten airoses”. A Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida, Montserrat Roig parlava de la “mirada bòrnia” de les escriptores, en què un ull “vola lliure” mentre que l’altre duu un pedaç i això fa possible “seguir mirant cap endins, escoltar la nostra veu, la no expressada o no admesa com la Gran Veu”.



Source link

Por admin

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *