Sopar amb gent, som colla, però tampoc tanta, les converses no s’acaben d’atomitzar i més o menys el debat és a l’uníson. Apareix per descomptat el tema de la llengua, les posicions són contraposades, no arriba pas la sang al riu perquè hom és civilitzat i la trobada té l’objectiu de passar l’estona, però la fluïdesa de l’alcoholisme permet les desinhibicions i l’estirabot fàcil. A taula hi ha una advocada laboralista a qui no es qüestionen les opinions sobre la reforma laboral, i un instal·lador de plaques solars no s’està de pontificar sobre els avantatges de l’energia neta. Però en llengua tothom s’hi atreveix, tant li fa que a taula hi pugui haver lingüistes, el més possible és que les opinions gratuïtes campin lliurement.

Una d’aquestes opinions més sovintejades et recorda que totes les llengües s’acaben morint, que passi el que passi d’aquí uns quants anys ja no parlarem català, possiblement tampoc castellà, i sempre es recorre al llatí per validar l’argument. El llatí és una llengua morta, és ben normal que el català també desaparegui. I sempre, invariablement, qui defensa la normalitat de l’extinció lingüística és parlant d’una llengua hegemònica —digue’n anglès, francès, italià, castellà, etc.— en països on la resta de llengües agonitzen, i sempre, invariablement, l’objectiu de la tesi no és altre que subrogar la voluntat de supervivència a la implacabilitat del fatalisme. És allò del què hi farem, la vida és així, no l’he inventada pas jo.

Es demana, doncs, als parlants de les llengües petites que entenguin el destí que els ha tocat viure, i això es fa, curiosament, des d’un pensament d’esquerres, més que res perquè des de la dreta ja fa temps que s’han tret la careta i advoquen per manllevar tota connotació cultural-sentimental-emocional a uns constructes, les llengües, que són entesos només com a mitjans de comunicació sotmesos a les dinàmiques del mercat. I la mateixa esquerra que pateix per la desaparició d’espècies vives, o la destrucció del medi ambient, no deixa de mirar sota el focus de la normalitat el fet que abandonem la llengua pròpia perquè així ens podem entendre millor. I si això condueix a la desaparició de la llengua, doncs no passa res perquè ha passat sempre.

Sí, ha passat sempre, però de maneres que una llengua es mori n’hi ha moltes. Una, per exemple, consisteix a eliminar la població mateix, sigui per genocidi sigui per migracions forçades. N’és un exemple el cas del gaèlic irlandès, que per bé que encara hi és, s’ha vist castigat per les emigracions. Una altra és la substitució lingüística, per la qual els parlants abandonen gradualment la llengua pròpia en benefici d’una altra, que sol ser oficial de l’estat i també llengua hegemònica, amb un exemple ben llaminer a Gibraltar, on els joves ja només parlen castellà amb els avis. I una tercera és una mort ben dolça, la que es produeix després de segles d’evolució, i que fa que, un bon dia, els mateixos parlants se sorprenguin de parlar una cosa diferent dels seus ancestres i convinguin que allò ja és una altra cosa. És el cas del llatí. Ja voldria jo una mort així per al català, perquè seria sinònim de centúries de vigoria.

La cosa no acaba aquí, però. Al costat de l’acceptació del fatalisme hi ha també la crítica a les accions de foment de la llengua, sempre vistes com a sospitoses de provincianes, carrinclones, nacionalistes. Com a parlant d’una llengua petita has d’encaixar amb indulgència tot allò que t’ha delmat com a comunitat lingüística, guerres, ocupacions, migracions, prohibicions, dictadures, persecucions, perquè són avatars de la història, són fenòmens que pertanyen als fluxos dels temps, dependents de forces que se’ns escapen. I en canvi, si formes part d’un estat de dret que permet establir mesures de foment d’una llengua —com ara tirar endavant un procés de normalització lingüística a través d’una llei elaborada per un parlament elegit per sufragi—, se’t dirà que aquestes mesures són imposicions que van contra els temps, intents infructuosos de revifada artificial i, al capdavall, un malbaratament de diners públics. Les llengües en minoria no tan sols han d’entomar circumstàncies històriques abruptes, sinó que a més seran suspectes de voler reviscolar-se a través de pràctiques que ja sabem què va passar al segle XX amb el nacionalisme.

I el sopar va anar bé, sempre pots acabar parlant de sèries.



Source link

Por admin

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *