La ficció policial, en qualsevol disciplina artística, ha hagut de negociar el grau de realisme que ha estat disposada a incorporar. Fins a on mostrar la rutina del seu cos de funcionaris, tan grisa, administrativa i feixuga com la de qualsevol col·lega de l’àmbit públic, quan els llampecs excitants —un avenç en una investigació, el desplegament d’una operació…— garanteixen retenir el lector com a ostatge?

POLICIES

Joan Miquel Capell i Andreu Martín

Alrevés

288 pàg. 20 euros

Aquella màxima periodística de no deixar que la veritat espatlli una bona història ha trobat la seva formulació perfecta en les novel·les i produccions audiovisuals de gènere negre en sentit ampli. Una ingent tasca de selecció i filtratge, i alhora la generositat amb les llicències, han marcat, especialment i tradicional, la representació de la feina dels policies. Entre l’heroi i el buròcrata, qui no es quedaria amb el primer si el que es busca és l’entreteniment?

Sense arribar a la tergiversació radical d’aquest procediment que va significar la sèrie televisiva The Wire —ja saben, “que es foti l’espectador mitjà”, en paraules del seu creador, David Simon—, Policies suposa una mena de compromís entre dos extrems: la fantasia de fer creure que el gremi viu instal·lat en un capítol de Policías en acción de La Sexta i la dosi de somnífers letal que seria filmar un documental verité. O, expressat d’una altra manera, trobar un punt d’equilibri entre l’esbarjo i la divulgació.

L’aliança creativa entre Joan Miquel Capell (Barcelona, 1960) i Andreu Martín (Barcelona, 1949) explica aquesta fórmula híbrids tan peculiar. El primer, mosso d’esquadra durant tres dècades i actualment responsable del Gabinet de Prevenció i Seguretat de la Diputació de Barcelona; el segon, un referent de la novel·la negra. Així doncs, un insider (encara que també amb experiència en la novel·la com a guanyador del premi Crims de Tinta el 2018 amb Wad-Ras) i un veterà de les lletres (que, a aquestes altures, ja les deu saber quasi totes del món del seu còmplice).

Ambientada el 1992, Policies centra la seva trama en una xarxa de falsificació de medicaments que es ramifica en un delicte contra la salut pública —engreixar el bestiar amb clenbuterol, la qual cosa es tradueix en intoxicacions alimentàries— i ens condueix fins al narcotràfic mexicà, a la vegada que abasta el tràfic sexual de menors. No sembla agosarat inferir que, a grans trets, Capell aporta els seus coneixement professionals en el tràfic de drogues i els delictes contra el consum (el cervell teòric), i Martín, el pols narratiu per dinamitzar-ho tot (transicions, persecucions, diàlegs…) i el seu característic humor sorneguer (l’engrescador, per entendre’ns).

La personalitat del llibre rau a apropar-nos a les interioritats del cos dels Mossos d’Esquadra en aquella època —unitats, modus operandi, equipaments tecnològics, plans de formació, les competències que tenia i les que no, les friccions amb els altres cossos de seguretat…— i el seu compromís amb el rigor i la meticulositat en l’exposició dels mecanismes funcionals d’una investigació (convé no oblidar, per exemple, la submissió als manaments judicials).

Com per compensar aquest esforç per la fidelitat, s’introdueix un agent americà de la DEA amb arrels familiars a Espanya i Cuba, Lou Díaz, que cau en la bufonada, i un dinar dels dolents, vigilats per policies encoberts, que frega l’astracanada. Però des del moment que hi ha la forta sospita que totes dues anècdotes van comptar amb la més exacta de les correspondències en el món real, tot queda perdonat.



Source link

Por admin

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *