Anar de pressa i corrent sovint no porta enlloc. És el que li passat darrerament al Barça, tant al club com a l’equip, en un moment en què l’un no pot sostenir l’altre com abans sinó que tots dos són víctimes d’un mateix mal, del qual tothom va ser conscient el dia que es va obrir la porta a Messi.

L’equip es mostra massa impacient al camp, individualment i també de manera col·lectiva, defecte que es va evidenciar a Granada. Gavi, per exemple, va ser expulsat perquè juga massa revolucionat, vol arribar a tot arreu abans d’hora, quan fins i tot ja és internacional amb Luis Enrique.

Feia temps que els blaugrana no feien tantes faltes i que no remataven a porteria tan sovint i malament. Els partits se’ls fan massa llargs perquè els volen acabar massa aviat. Fins i tot l’entrenador no sembla controlar prou bé els canvis, i no s’acaba d’entendre que jugui amb foc i s’arrisqui a una alineació indeguda.

Una situació ben estranya si es té en compte que ningú dominava millor els temps que Xavi quan era jugador del Barça. La seva pausa era decisiva per controlar i governar els partits, conscient com era que el que havia de córrer era la pilota i no pas els futbolistes.

El Barcelona no va pair bé l’enfrontament a Los Cármenes i es va deixar dos punts a darrera hora després d’una actuació preocupant, segurament la pitjor des de l’arribada de Xavi a la banqueta. La regressió futbolística ha generat la frisança de l’afició i de la crítica, que vol veure l’equip classificat a la zona Champions.

Els metges van de bòlit per recuperar els lesionats i que Ansu Fati torni a ser Ansu Fati, mentre els executius anaven de corcoll per aprimar la massa salarial i poder inscriure Ferran Torres. I des de la directiva es fa veure que tot va sobre rodes: “Hem tornat, que es preparin”, va anunciar el president Laporta.

El club s’ha de fer valer, aparentar fins i tot el que no és sinó el que serà o pot ser, perquè ha de renegociar contractes de patrocini, començar les obres de l’Espai Barça i fer caixa per anar pagant part d’un deute estimat de 1.300 milions. Ara bé: no es poden vendre garses per perdius després del que va passar amb Messi.

No estem tampoc al 2003, quan hi havia recursos per fitxar Ronaldinho després de l’esquer de Beckham, i la pancarta del Bernabéu va anar bé per fer salivar l’afició i animar els socis abans de les eleccions del 2021. Ara, en canvi, s’ha d’anar amb compte amb les promeses perquè el marge de maniobra és molt escàs.

Fer volar coloms és perillós quan no es pot estirar més el braç que la màniga. No hi ha res pitjor que les falses promeses, perquè generen grans frustracions. És clar que s’ha de fomentar l’autoestima, però també s’ha de vigilar amb les expectatives, delimitar els objectius i assignar responsabilitats.

El Barça s’ha de tornar a guanyar la credibilitat, ser un club i un equip fiables, cosa que demana feinejar amb temps i traça i no pas esperant un cop de sort; menys grandiloqüència i més realisme i humilitat: millor parlar d’aspirar a quedar entre els quatre primers que de guanyar la Lliga. Ningú juga per perdre.

Potser el Barça podrà fitxar Haaland a l’estiu, però a l’hivern ha hagut d’aprofitar Luuk de Jong, ridiculitzat al Camp Nou i golejador a Mallorca i Granada. El fil és molt prim entre la victòria i la derrota; la majoria de partits s’han decidit per un gol, marcador que explica que el Barça camina sobre un trapezi sense xarxa.

La millor metàfora de tot plegat és Dembélé. No saps mai què farà perquè és capaç d’enganyar-se a si mateix, no s’atura a pensar sinó que fa el que li surt, capaç de fer tanta por al rival com al seu propi equip, irregular de mena. I el Barça necessita estabilitat per recuperar el respecte, l’autoritat i la jerarquia.

A poc a poc i bona lletra.



Source link

Por admin

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *